Projecte de complicitat educativa

PEDALANT CAP AL FUTUR, és un projecte de COMPLICITAT EDUCATIVA

LA REFLEXIÓ INICIAL COM A FONAMENT DEL PROJECTE” , amb tres objectius molt clars i prioritaris:

1. Confiar en els alumnes i les seves potencialitats
2. Recuperar les famílies com a rol educatiu i
3. Buscar la complicitat en l’equip docent

1.- Confiar en els alumnes i les seves potencialitats.                                       

 Grup d’adolescents a mil revolucions, com qualsevol altre tutor/a del centre, amb una diferència; són alumnes exclosos del sistema educatiu perquè no donen la talla ni en actituds ni en l’aprenentatge, amb algunes variables i factors que incideixen  directament sobre el seu procés d’aprenentatge, primer repte: conèixer els alumnes no d’una forma meticulosa però sí suficient. Cal que aquest repte el porti el tutor/a  i es converteixi en una persona de referència pels alumnes.

En aquesta part del projecte, d’enriquiment personal,cal dedicar-hi tot el temps que el grup necessita, sense pressa.

Aquest treball tant pels alumnes com pels professors és en un inici el treball més feixuc. Suposa per a l’alumne / a tornar a creure que ell/a té possibilitats de fer alguna cosa més que fer campanes o molestar a tort i a dret a qualsevol membre de la comunitat educativa. És un treball d’enriquiment personal, de confiança amb els professors que portem el projecte, de treure tot allò que els cou per dintre, com ells diuen “ els mals rotllos” . Cal canviar d’actituds, de manera d’anar per la vida, de tornar a educar-los des de la base del diàleg, de la comunicació, de negociar, de posar límits, en definitiva marcar-los un camí, on ells poden deixar la seva petjada, fer-los veure que fins ara ja els ha estat bé esser a la vorera i deixar passar totes les oportunitats, ara poden tornar a fer camí amb nosaltres i amb el projecte, nosaltres compten amb ells / es.

Al principi costa. No s’acaben de creure l’oferta que els estàs brindant, tenen por de confiar-hi perquè estan acostumats que al final els adults els fallem. Els primers dies, el primer trimestre, costa veure resultats. Els professors ens desanimem, quan un s’ensorra l’altre li dóna ànims i receptes que li han funcionat, però de mica en mica s’enganxen, és tan fàcil!.Si realment confies de veritat en ells, els ho demostres amb la teva manera de ser i actuar i ets capaç de donar-los temps per poder fer aquest canvi, no dubten a tornar a fer camí dins del projecte.

Però per poder veure canvi en les actituds dels alumnes cal haver-los sorprès amb l’autoritat pedagògica,  davant de la que se senten desarmats. Com s’aconsegueix tenir autoritat pedagògica davant dels alumnes?  amb el respecte cap a ells, tenint expectatives, donant confiança, sent sincer, sabent escoltar-los, no tenint pressa, sent allà com un referent ... És un llenguatge pedagògic que està molt lluny del seu món i en el qual se senten fora de joc. Realment si som capaços de donar coherència en la nostra manera d’actuar en les nostres actituds i no ens rendim a la primera de canvi, de mica en mica, els alumnes novament veuen que hi ha algú que els vol ajudar com a persones, comencen a confiar en un adult que no espera res a canvi sinó que el que vol és ajudar-los a tirar endavant per tenir expectatives de futur. A partir d’aquest moment pots dotar-los d’un grapat de recursos personals, autoestima, assertivitat, confiança, educació en valors, habilitats socials, mediació de conflictes,... que tenen al seu abast.

                             

2.- Recuperar les famílies com a rol educatiu

Recuperar la família a nivell educatiu, fent-la present en el procés d’aprenentatge dels seus fills /es. Sónn pares i mares “absentistes” de les reunions de pares, de les entrevistes individuals justificant o no la seva absència. Com podem conquistar els alumnes sense fer-ho en l’entorn familiar? Cal intentar engrescar-los en el rol de pares i restablir els lligams de comunicació amb l’INS.

El missatge es clar saber veure en el seu fill / a un munt de coses positives, de potencialitats per despertar i motivar, sobretot donant esperança d’un futur educatiu, formatiu i laboral possible i real per als seus fills / es.

La recuperació de les famílies, t’ajuda, et fa de pont en la recuperació dels alumnes. Cal ser capaç de veure els  alumnes amb un altres ulls i saber-ho transmetre als seus pares.

Realment si nosaltres, professors i professores de secundària, ens trobéssim en el seu lloc, com ens sentiríem? Potser si ens formuléssim aquesta pregunta hi trobaríem respostes aclaridores de moltes actituds de les famílies i dels seus fills.

3.-Buscar la complicitat en l’equip docent

Per nosaltres,els professors, anar a fer docència amb aquests alumnes no és cap ganga, és feixuc i poc engrescador, ja que moltes vegades en lloc de fer de “profe” fas d’educador, de mediador, d’advocat del diable, de policia... i això no ho hem après a la facultat i no ens sentim còmodes en un rol que no és el nostre.

Cal intentar transmetre als professors/res, de mica en mica, que la manera de valorar, i treballar amb els alumnes de l’aula oberta  i, per tant, d’ajudar-los té  molt a veure amb la nostra posició davant de les dificultats que presenta l’alumne:

- Si es va  a la "caça d’un dèficit", buscar quelcom que "no funciona"i que alhora sigui el responsable del mal comportament, dels mals hàbits,de les poques possibilitats... , fan molt atractiva la idea del dèficit i de buscar culpables , però no ens ajuda a avançar.

-          En canvi, si es pensa en les potencialitats dels alumnes i s’incideix en el seu desplegament més que en les  carències i dèficits en el seu aprenentatge i ens proposem organitzar les seves capacitats de forma més eficaç, el repte és possible: educar des de la diversitat, amb expectatives de futur.